El
sueño va sobre el tiempo, flotando, como un velero.
La música no és el somni, ni el temps, ni flotar.
La
música es la creativitat improvisada de les onades trencant al veler, que
navega amb la dansa de les veles ardents, brandant el cel amb el suau rugit
ferotge del silenci.
La música no és la figura ni el geni, no és ni
Camarón ni el Flamenco, és la seva essència, és el seu origen i el seu
recorregut, la veu trencada del silenci i la paraula de la música, la llegenda
viva de l’art constant i quotidià, la perseverança d’afinar les paraules i
transformar-li l’alè.
Del “viento hondo” del ventilador de la rumba motor
transformador del seu destí.
La música és de rumb improvisat, destí esbojarrat,
caliu atrapat en la seva veu serena, de
dies foscos convertits en nits de berbena.
La
música té nom ara i aquí, som tots nosaltres, sou totes vosaltres. I la paraula
te nom arreu i sempre. La paraula. La POESIA
Segons
Gonzalo Escarpa
-la poesía no es la prosa que se mueve, la poesía ni muchísimo menos son los
fragmentos de los libros de literatura,
La poesía es ritmo, rima (o no) i risa,
La poesía según Juan Larrea es esto y esto y esto
La poesía según Antonio Orihuela és acción, resistencia posibilidad de cambio,
cambio de posibilidad, posición, lucidez, bocadillo de bruma, bala, voz.
La poesía según Nicanor Parra es llamar a las cosas
por su nombre
Doncs bé: Despullem la paraula de paraules complexes i
deixem-li l’essència, la síl·laba.
-Poesia és mot, viu, mort, sang, seny, boig, foll, bram,
cant, crit...
-La poesia és ull, clot, cony, pel, cul, pit, llom,
cos...
-La poesia és vent, nit, far, rumb, port, clar, fresc,
mon, cel, llum, llamp, foc...
-És què, qui, com, quan, on...
-La poesia és llar, bar, gust, pa, hort, falç, puny.
-És rock, jazz, Rap, pop,
vals, vers, és punk
ja! I mai és
prou! És amb mi, és amb tu, és si hi soc, hi és si hi Sou, és si hi Som. és amb
tots.
La poesia No es ni Mas, ni Puig, ni Boi Ruiz, ni Wert... ells no ho son
La poesia no sou vosaltres, vosaltres heu canviat el temps per or, heu matat la paraula enterrada a les vitrines del
centre comercial, heu prostituït les muses, heu generat oci buit destruint la cultura ancestral.
La cultura neix en un bar, es reprodueix al carrer i mor a les vostres mans
La
poesia no ha de caure en la paraula, ni perdre’s en els marges dels poemes.
La
poesia no s’hauria d’agafar amb paper de fumar, no s’hauria d’extendre entre
les elits culturals, la poesia és l’arma del poble, és el somriure infinit de
cada paraula la poesia s’escriu amb grafitis als grisos murs i en les pancartes
a les places.
La
poesia està a cada instant de la vida, com diu Eduardo Galeano: Yo escribo para
aquellos que no saben leer o no tienen con què, para los que no disponen de
aulas ni libros.
La poesia és el mitjà: la veu de camaron, la bailaora, la
brisa que supura en els marges dels contes i en les orelles de qui els rep, és
compaginar la paraula amb el soroll de la cafetera, és la simplicitat d’una
subtil nit de la Troca, tan discreta, tan foscament clara, tan absurdament
important, tan tranquil·lament estressada, tan extraordinàriament rutinària,
tan summament ínfima, tan sorollosament silenciosa, tan públicament íntima, tan
essencialment banal.
És l’absurda essència de
buidar-se de tot i omplir-se d’ara. És tornar a casa i deixar el record a la
cadira.
Com
diu Ángel Guinda: La visa sin poesía es soportable, la poesia sin vida no lo
es.
