Temps

Els fets dels temps desfets, són com els esborranys d’un futur esborrat… I el passat queda en el record de tot allò que la pols omple, fins i tot les cantonades, on esperàvem arraconats i desesperats poder trobar el fre.
Som col·locats, sense voler-ho a la línia efímera que separa el passat del futur, asfaltada amb els instants residuals que no sabem aprofitar.
El temps...
Flota com flota el fum espès de les xemeneies que trenquen el cel,
consumeix com consumeix els núvols i esquerpa les ales alienes,
Volatitza i es volatitza com la cendra que escup sense cap recel
i raja com raja la sang que corre i ofega per les seves venes.
Escanya mentre aguanta amb les seves mans poderoses i inamovibles, la història omnipresent i anacrònica.
Curiosament el temps és tan anacrònic com clara és tantes voltes la foscor, com la importància de les banalitats, com l'extraordinari que resulta la rutina quan et veus empès pel temps.
I només es el temps qui ens arrossega tan silenciós com ens torna, com es torna, mentre ens fa córrer pels seus camins empedrats d'instants i juga a ser-ho tot, mentre nosaltres no fem res més que no ser res pel temps, no el veiem i de vegades ni el notem, com si no fos res...
Imperceptible no vol dir inexistent, ni tan sols invisible... Potser el fred feixuc del res, és el que omple els buits de tot allò que podem apreciar i no sabem com.