La música del teclat

Estan equivocades les entrades del diccionari, elles no han entrat mai en el significat explícit de cap sentiment, tanmateix no han sortit mai del trajecte entre els pensaments d'en Pompeu Fabra i el totxo buit d'un plec de fullaraca (altrament dit enciclopèdia), que passa per les meves mans sense fer nius als meus dits... més aviat queden els residus entre les ungles, d'un lèxic que fuig amb preses i calçat amb unes frases forçades amb calçador.
Volia que fugissin les paraules ara que les meves ungles entonen el teclat de l'ordinador, com fugia la melodia a través de les ungles de Mozart acompassant el temps amb un piano... Potser ell alliberava la ronya de les ungles que al llarg de la seva vida havia forjat, com a magatzem irrevocable d'experiència.
Però, que he d'extreure jo? Jo que guardo les mans netes per intentar domar un futur que jeu al meu davant, assegut com jo, davant d'una nit tan foscament clara, tan absurdament important, tan tranquil·lament estressada, tan extraordinàriament rutinària, tan summament ínfima, tan sorollosament silenciosa, tan públicament íntima...
Jo, que recuperant escrits del passat em miro entre les ungles mentre rasco el teclat intentant musicar uns instants infinits de silenci. De la meva nit em guardo entre les ungles la pols que descansa al teclat de l'ordinador, cansat d'esperar que algú en faci una simfonia. Piano, piano... a poc a poc algun instant sabrà fer de les tecles una tornada que sigui la banda sonora de la meva existència.