Acaronant la nit

De la nit poc, és el reducte inhexorable dels ascons místics del parlament del vers.
Poc a dir en territori de gats i escombriaires, ombres i hombres en cel, dones que dónen (malvenen) el que no volen donar. Només hi ha espai pel silenci que omple compasos per passar d'una clau a una altre, de la manera en que SOLventen els aires de taulada les FAldilles del dia següent. Només ens falta la música dels silencis, que rau amagada a les butxaques d'un pare que torna tard de la feina.
Llavors sento les claus a la porta, em passa per sobre una mà congelada, calcada a la gèlida nit que acompanya la foscor de l'hivern, palmells amb dits que han treballat fins tard i encara tenen força per regalar-me una carícia càlida; la més suau encara que, plena de durícies, no hi hagi cap tan acollidora.

La música del teclat

Estan equivocades les entrades del diccionari, elles no han entrat mai en el significat explícit de cap sentiment, tanmateix no han sortit mai del trajecte entre els pensaments d'en Pompeu Fabra i el totxo buit d'un plec de fullaraca (altrament dit enciclopèdia), que passa per les meves mans sense fer nius als meus dits... més aviat queden els residus entre les ungles, d'un lèxic que fuig amb preses i calçat amb unes frases forçades amb calçador.
Volia que fugissin les paraules ara que les meves ungles entonen el teclat de l'ordinador, com fugia la melodia a través de les ungles de Mozart acompassant el temps amb un piano... Potser ell alliberava la ronya de les ungles que al llarg de la seva vida havia forjat, com a magatzem irrevocable d'experiència.
Però, que he d'extreure jo? Jo que guardo les mans netes per intentar domar un futur que jeu al meu davant, assegut com jo, davant d'una nit tan foscament clara, tan absurdament important, tan tranquil·lament estressada, tan extraordinàriament rutinària, tan summament ínfima, tan sorollosament silenciosa, tan públicament íntima...
Jo, que recuperant escrits del passat em miro entre les ungles mentre rasco el teclat intentant musicar uns instants infinits de silenci. De la meva nit em guardo entre les ungles la pols que descansa al teclat de l'ordinador, cansat d'esperar que algú en faci una simfonia. Piano, piano... a poc a poc algun instant sabrà fer de les tecles una tornada que sigui la banda sonora de la meva existència.

Pre-cipici

La clau que obre els panys s'ha empenyat en posar pals(o claus)a les rodes de les modes passatgeres de revolucions efímeres. Sense cordons a les sabates correm per collons (com a corbates) cap a un pre-citat (al títol) precipitat precipici.
Per un cop a la vida, no hi haurà pas un mosso d'esquadra disposat a fer un control d'alcoholèmia? així tot just abans d'emprendre la caiguda al buit, rebentar la màquina etílica amb ètica sense estètica. Miri senyor agent, vaig bojament ceg per trobar alguna explicació explicita i si cal explosiva d'una veritat menguada per magnats que son uns mangants. Aturi'm! Senyor agent, encara que sigui per no caure a 300 per hora pel precipici... Però li juro que si bufo no hi haurà bufes que calmin els aires enverinats que em sortiran de les entranyes, com una maranya d'aranyes que teixeixen al fons del penya-segat, perquè encara que ho intenti prohibir: els somnis es teixeixen a mà i sense demanar permís.