Utopia horitzontal

Rebenta el somni encadenat!

I mentre esquitxin els bocins digues que plou, que plou en horitzontal.
Fes les paraules tan planeres que semblin l'horitzó de Galeano*, que et serveixi per caminar sense entrebancs en la dissortada línia que separa l'ahir del demà.
Quan quedi tot xop simplement rellisca, rellisca activament sense deixar-te dur, rellisca amb el timó a la mà i avança cap a la utopia.

*La utopía es como el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.

Descens amb final anunciat

Resta...---------------------------------------------------------------PARET

ell ho espera,-------------------------------------------------------PARET

ell resta a l'espera,------------------------------------------------PARET

l'espera l'hi resta 1 segon,----------------------------------------PARET

la resta de segons tansols espera,-------------------------------PARET

doncs, ha quedat restat sense ser esperat--------------------PARET

i es llença cap a baix rodolant i es troba de cop una.........PARET

DigEstiu

Foragitem-nos, mengem-nos, devorem-nos... Ara que encara queda l'ànima dins la nostra carcassa.
Ens hem fumat l'estiu a velocitat de fugitiu i acabem de sortir de la rentadora després de l'enèsima centrifugada, un xic marejats i amb les passes descompassades intentem fer la digestió sense esperar les dues hores.
Abans de cagar l'estiu me'l vull guardar a la panxa (per cert bastant formosa últimament) i dedicar tots els records a la meva merescuda melangia que anirà creixent com les hores de nit que, a l'hivern, se'ns mengen lentament.
Tornem-hi... Ara toca repetir el que mai hem fet.

Temps

Els fets dels temps desfets, són com els esborranys d’un futur esborrat… I el passat queda en el record de tot allò que la pols omple, fins i tot les cantonades, on esperàvem arraconats i desesperats poder trobar el fre.
Som col·locats, sense voler-ho a la línia efímera que separa el passat del futur, asfaltada amb els instants residuals que no sabem aprofitar.
El temps...
Flota com flota el fum espès de les xemeneies que trenquen el cel,
consumeix com consumeix els núvols i esquerpa les ales alienes,
Volatitza i es volatitza com la cendra que escup sense cap recel
i raja com raja la sang que corre i ofega per les seves venes.
Escanya mentre aguanta amb les seves mans poderoses i inamovibles, la història omnipresent i anacrònica.
Curiosament el temps és tan anacrònic com clara és tantes voltes la foscor, com la importància de les banalitats, com l'extraordinari que resulta la rutina quan et veus empès pel temps.
I només es el temps qui ens arrossega tan silenciós com ens torna, com es torna, mentre ens fa córrer pels seus camins empedrats d'instants i juga a ser-ho tot, mentre nosaltres no fem res més que no ser res pel temps, no el veiem i de vegades ni el notem, com si no fos res...
Imperceptible no vol dir inexistent, ni tan sols invisible... Potser el fred feixuc del res, és el que omple els buits de tot allò que podem apreciar i no sabem com.

Volem

Volem trencar el tedi que ens enganxa al subsòl, perquè si volem volem, volem per desenganxar-nos i prou que ho volem, volem sobre el sòl per arribar al sol, sense cremar-nos volem volar i volem, aixecar el vol si cadascú de nosaltres ho vol.
Volen les ales ser ales quan volen i perquè volen ser ésser volguts i volats, volent volar aixequem el vol (si vols) volar la consciència fent guerra contra la indiferència eterna, aixecant el cap i el vol, amb els peus tocant a terra i arrelant al subsòl.

Acaronant la nit

De la nit poc, és el reducte inhexorable dels ascons místics del parlament del vers.
Poc a dir en territori de gats i escombriaires, ombres i hombres en cel, dones que dónen (malvenen) el que no volen donar. Només hi ha espai pel silenci que omple compasos per passar d'una clau a una altre, de la manera en que SOLventen els aires de taulada les FAldilles del dia següent. Només ens falta la música dels silencis, que rau amagada a les butxaques d'un pare que torna tard de la feina.
Llavors sento les claus a la porta, em passa per sobre una mà congelada, calcada a la gèlida nit que acompanya la foscor de l'hivern, palmells amb dits que han treballat fins tard i encara tenen força per regalar-me una carícia càlida; la més suau encara que, plena de durícies, no hi hagi cap tan acollidora.

La música del teclat

Estan equivocades les entrades del diccionari, elles no han entrat mai en el significat explícit de cap sentiment, tanmateix no han sortit mai del trajecte entre els pensaments d'en Pompeu Fabra i el totxo buit d'un plec de fullaraca (altrament dit enciclopèdia), que passa per les meves mans sense fer nius als meus dits... més aviat queden els residus entre les ungles, d'un lèxic que fuig amb preses i calçat amb unes frases forçades amb calçador.
Volia que fugissin les paraules ara que les meves ungles entonen el teclat de l'ordinador, com fugia la melodia a través de les ungles de Mozart acompassant el temps amb un piano... Potser ell alliberava la ronya de les ungles que al llarg de la seva vida havia forjat, com a magatzem irrevocable d'experiència.
Però, que he d'extreure jo? Jo que guardo les mans netes per intentar domar un futur que jeu al meu davant, assegut com jo, davant d'una nit tan foscament clara, tan absurdament important, tan tranquil·lament estressada, tan extraordinàriament rutinària, tan summament ínfima, tan sorollosament silenciosa, tan públicament íntima...
Jo, que recuperant escrits del passat em miro entre les ungles mentre rasco el teclat intentant musicar uns instants infinits de silenci. De la meva nit em guardo entre les ungles la pols que descansa al teclat de l'ordinador, cansat d'esperar que algú en faci una simfonia. Piano, piano... a poc a poc algun instant sabrà fer de les tecles una tornada que sigui la banda sonora de la meva existència.

Pre-cipici

La clau que obre els panys s'ha empenyat en posar pals(o claus)a les rodes de les modes passatgeres de revolucions efímeres. Sense cordons a les sabates correm per collons (com a corbates) cap a un pre-citat (al títol) precipitat precipici.
Per un cop a la vida, no hi haurà pas un mosso d'esquadra disposat a fer un control d'alcoholèmia? així tot just abans d'emprendre la caiguda al buit, rebentar la màquina etílica amb ètica sense estètica. Miri senyor agent, vaig bojament ceg per trobar alguna explicació explicita i si cal explosiva d'una veritat menguada per magnats que son uns mangants. Aturi'm! Senyor agent, encara que sigui per no caure a 300 per hora pel precipici... Però li juro que si bufo no hi haurà bufes que calmin els aires enverinats que em sortiran de les entranyes, com una maranya d'aranyes que teixeixen al fons del penya-segat, perquè encara que ho intenti prohibir: els somnis es teixeixen a mà i sense demanar permís.

Els ocellets que no tenim al cap

Resulta absurd preferir tenir un "pajaro en mano" abans que veure una bandada de 100 ocells seguint el compàs del vent, és com l'autopista que ens permet visitar els llocs que l'autopista ha aniquilat.

Parem-nos a pensar en el fum que deixa el temps al seu pas, com un tren que solca arrugues en el rostre de l'eternitat. Fumem-nos el vapor espès de la locomotora persuadida pels vagons de segles i segles d'existència humana. Enlairem-nos com el fum travessat pels 100 ocells que deixem escapar i així poder difuminar la nostra història entre els dibuixos esboçats de la nostra existència, barrejada amb la fumera infumable de l'herència imposada.

Deixem (ja que tenim poc) el llegat de veure encara algun centenar d'ocells despistats fent nius entre antenes, gratacels i cables. Potser així, i només així, serem capacxs de deixar petjada en aquesta generació tan obsoleta, tan persuadida i perseguida, tan crescuda de mentides i malmesa de veritat (que no de veritats).
Sí, ja ho sabem, la meva generació no ha viscut el Franquisme, però al contrari del que es creu, no ha tastat mai la democràcia. L'aligot de la bandera que van voler transformar en un colom de la pau, no l'han (l'hem) deixat volar mai.

Com diu en Jaume Arnella: El món que hem passat als joves no s'aguanta dret, ells podran equivocar-se, però nosaltres ja ho hem fet.

"Vola colometa", que diria la Mercè, però les ales innòcues cauen a les espirals dels aspirants a fer d'aquest món una autèntica fumera de pols, aixecada per una mentida que corre a la velocitat de la nostra passivitat.

Cara B

El revers d'un vers és prosa, és la brotxa gorda, la eterna suplència, la contraportada, el món vist des del cul d'un got, el nen de parvulari que es surt de la ratlla amb les ceres, la subversivitat d'allò imperfecte, el preterit plusquamperfet del sempre, el d'ara. La cara B del casset, el revers del vers és la creu...
La creu...
Si mai pensem en mirar la CREU del món veurem el sud, la CREU de fer-se'n CREUS de tenir la CARA (la barra) de viure a la CARA del món (el nord), donant l'esquena a la CREU. Algú CREU que va tan CARA la decència de mirar al sud?

El revers del vers, la creu, la creu... el llast de la ploma entre els pensaments i el foli. El llast de la cara que sempre cau sobre la creu.