dilluns, 7 de gener del 2013

L'art de viure és cultura improvisada


El sueño va sobre el tiempo, flotando, como un velero.

La música no és el somni, ni el temps, ni flotar.
La música es la creativitat improvisada de les onades trencant al veler, que navega amb la dansa de les veles ardents, brandant el cel amb el suau rugit ferotge del silenci.

La música no és la figura ni el geni, no és ni Camarón ni el Flamenco, és la seva essència, és el seu origen i el seu recorregut, la veu trencada del silenci i la paraula de la música, la llegenda viva de l’art constant i quotidià, la perseverança d’afinar les paraules i transformar-li l’alè.
Del “viento hondo” del ventilador de la rumba motor transformador del seu destí.

La música és de rumb improvisat, destí esbojarrat, caliu  atrapat en la seva veu serena, de dies foscos convertits en nits de berbena.


La música té nom ara i aquí, som tots nosaltres, sou totes vosaltres. I la paraula te nom arreu i sempre. La paraula. La POESIA
Segons Gonzalo Escarpa
-la poesía no es la prosa que se mueve, la poesía ni muchísimo menos son los fragmentos de los libros de literatura, 
La poesía es ritmo, rima (o no) i risa,
La poesía según Juan Larrea es esto y esto y esto
La poesía según Antonio Orihuela és acción, resistencia  posibilidad de cambio, cambio de posibilidad, posición, lucidez, bocadillo de bruma, bala, voz.
La poesía según Nicanor Parra es llamar a las cosas por su nombre
Doncs bé: Despullem la paraula de paraules complexes i deixem-li l’essència, la síl·laba.

-Poesia és mot, viu, mort, sang, seny, boig, foll, bram, cant, crit...
-La poesia és ull, clot, cony, pel, cul, pit, llom, cos...
-La poesia és vent, nit, far, rumb, port, clar, fresc, mon, cel, llum, llamp, foc...
-És què, qui, com, quan, on...
-La poesia és llar, bar, gust, pa, hort, falç, puny.
-És rock, jazz, Rap, pop, vals, vers, és punk

ja!  I mai és prou! És amb mi, és amb tu, és si hi soc, hi és si hi Sou, és si hi Som. és amb tots.

La poesia No es ni Mas, ni Puig, ni Boi Ruiz, ni Wert... ells no ho son

La poesia no sou vosaltres, vosaltres heu canviat el temps per or, heu matat la paraula enterrada a les vitrines del centre comercial, heu prostituït les muses, heu generat oci buit destruint la cultura ancestral.
La cultura neix en un bar, es reprodueix al carrer i mor a les vostres mans

La poesia no ha de caure en la paraula, ni perdre’s en els marges dels poemes.
La poesia no s’hauria d’agafar amb paper de fumar, no s’hauria d’extendre entre les elits culturals, la poesia és l’arma del poble, és el somriure infinit de cada paraula la poesia s’escriu amb grafitis als grisos murs i en les pancartes a les places.

La poesia està a cada instant de la vida, com diu Eduardo Galeano: Yo escribo para aquellos que no saben leer o no tienen con què, para los que no disponen de aulas ni libros.

La poesia és el mitjà: la veu de camaron, la bailaora, la brisa que supura en els marges dels contes i en les orelles de qui els rep, és compaginar la paraula amb el soroll de la cafetera, és la simplicitat d’una subtil nit de la Troca, tan discreta, tan foscament clara, tan absurdament important, tan tranquil·lament estressada, tan extraordinàriament rutinària, tan summament ínfima, tan sorollosament silenciosa, tan públicament íntima, tan essencialment banal. 
És l’absurda essència de buidar-se de tot i omplir-se d’ara. És tornar a casa i deixar el record a la cadira.

Com diu Ángel Guinda: La visa sin poesía es soportable, la poesia sin vida no lo es.


diumenge, 13 de març del 2011

Ets dona, per això et desitjo...

Et desitjo que et desitgin, desitjo desitjar-te, però sobretot et desitjo que siguis lliure a l’hora de desitjar.

Et desitjo que et deslliguis del que et lliga, i que amb la corda puguis teixir els somnis a mà i sense demanar permís.

Desitjo que cremis decrets antics, i que amb la flama recuperis el foc de la passió, que gaudeixis del teu cos, que els teus orgasmes no siguin mai fingits, que et facin cridar tant que despertin les consciències d’aquells que t’han prohibit, durant segles, gaudir del teu propi cos.

Desitjo que la teva imatge no sigui important, que les teves corbes siguin pronunciades, exagerades, generoses, voluptuoses… Que la teva imatge sigui abundant i el teu reflex no sigui l’anhel d’ensenyar les costelles.

Desitjo que ningú trobi maca a una dona maquillada, desitjo que ningú trobi lletja a cap dona, no es pot dubtar mai de la bellesa de la font de la vida.

Desitjo que la teva escombra només conegui el 50% de la casa, i que amb les hores lliures aneu de passeig, enlairant-vos i enlairant la memòria de les bruixes cremades.

Desitjo que d’ara endavant, a la portada dels llibres d’història hi apareguin dones, desitjo que mai més s’amagui el poder de la dona a la societat i la seva importància històrica.

Desitjo que el llenguatge no parli en masculí, que no hi hagi dones com a objecte sexual, que la meva companya tingui els mateixos drets, que mai més una dona sigui menyspreada.

Dona, adona't que no és més dona qui més dóna, sinó aquella que s'adona que ser dona és prou, és massa complicat en aquest món on ningú s’adona del valor de ser DONA. Per això et desitjo que et valoris, i que sàpigues DONA: et desitjo per tot el que dones.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Utopia horitzontal

Rebenta el somni encadenat!

I mentre esquitxin els bocins digues que plou, que plou en horitzontal.
Fes les paraules tan planeres que semblin l'horitzó de Galeano*, que et serveixi per caminar sense entrebancs en la dissortada línia que separa l'ahir del demà.
Quan quedi tot xop simplement rellisca, rellisca activament sense deixar-te dur, rellisca amb el timó a la mà i avança cap a la utopia.

*La utopía es como el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Descens amb final anunciat


Resta...---------------------------------------------------------------PARET


ell ho espera,-------------------------------------------------------PARET


ell resta a l'espera,------------------------------------------------PARET


l'espera l'hi resta 1 segon,----------------------------------------PARET


la resta de segons tansols espera,-------------------------------PARET


doncs, ha quedat restat sense ser esperat--------------------PARET


i es llença cap a baix rodolant i es troba de cop una.........PARET



dimarts, 7 de setembre del 2010

DigEstiu

Foragitem-nos, mengem-nos, devorem-nos... Ara que encara queda l'ànima dins la nostra carcassa.
Ens hem fumat l'estiu a velocitat de fugitiu i acabem de sortir de la rentadora després de l'enèsima centrifugada, un xic marejats i amb les passes descompassades intentem fer la digestió sense esperar les dues hores.
Abans de cagar l'estiu me'l vull guardar a la panxa (per cert bastant formosa últimament) i dedicar tots els records a la meva merescuda melangia que anirà creixent com les hores de nit que, a l'hivern, se'ns mengen lentament.
Tornem-hi... Ara toca repetir el que mai hem fet.

dimarts, 6 de juliol del 2010

Temps

Els fets dels temps desfets, són com els esborranys d’un futur esborrat… I el passat queda en el record de tot allò que la pols omple, fins i tot les cantonades, on esperàvem arraconats i desesperats poder trobar el fre.
Som col·locats, sense voler-ho a la línia efímera que separa el passat del futur, asfaltada amb els instants residuals que no sabem aprofitar.
El temps...
Flota com flota el fum espès de les xemeneies que trenquen el cel,
consumeix com consumeix els núvols i esquerpa les ales alienes,
Volatitza i es volatitza com la cendra que escup sense cap recel
i raja com raja la sang que corre i ofega per les seves venes.
Escanya mentre aguanta amb les seves mans poderoses i inamovibles, la història omnipresent i anacrònica.
Curiosament el temps és tan anacrònic com clara és tantes voltes la foscor, com la importància de les banalitats, com l'extraordinari que resulta la rutina quan et veus empès pel temps.
I només es el temps qui ens arrossega tan silenciós com ens torna, com es torna, mentre ens fa córrer pels seus camins empedrats d'instants i juga a ser-ho tot, mentre nosaltres no fem res més que no ser res pel temps, no el veiem i de vegades ni el notem, com si no fos res...
Imperceptible no vol dir inexistent, ni tan sols invisible... Potser el fred feixuc del res, és el que omple els buits de tot allò que podem apreciar i no sabem com.

dimecres, 9 de juny del 2010

Volem

Volem trencar el tedi que ens enganxa al subsòl, perquè si volem volem, volem per desenganxar-nos i prou que ho volem, volem sobre el sòl per arribar al sol, sense cremar-nos volem volar i volem, aixecar el vol si cadascú de nosaltres ho vol.
Volen les ales ser ales quan volen i perquè volen ser ésser volguts i volats, volent volar aixequem el vol (si vols) volar la consciència fent guerra contra la indiferència eterna, aixecant el cap i el vol, amb els peus tocant a terra i arrelant al subsòl.